Ja fa dies que no surt res de la meva ploma, com si el meu cap s'hagués assecat en unes poques setmanes. És veritat que la malaltia m'ha deixat tocat amb la fatiga i el cansament. Però, el que més em costa d'acceptar és que hagi tornat l'ansietat i tornar a una medicació que feia un any i mig que havia deixat de prendre. No sé pas com acabarà tot plegat i si tornaré a ser qui era abans. Ara només sé que l'apatia ocupa la gran part dels meus matins i la melangia la gran part de les meves tardes. Així que em costa moltíssim tornar a agafar el ritme vital que tenia molt abans de caure malalt.
Aquest dijous em toca tornar a anar a l'especialista i li hauré d'explicar moltes coses amb molt poc temps. Sobretot, el que estic sentint ara. Hauré de ser capaç d'explicar que tinc les emocions a flor de pell i que per qualsevol cosa m'agafen ganes de plorar, veient una pel·lícula per la televisió, anant pel carrer veient un altre cop la decoració de Nadal... Però el pitjor de tot plegat és que les llàgrimes no acaben de sortir, com si em costés tornar a plorar de nou.
Ara hauria d'anar a dormir, gaudir de la sensació de ficar-se al llit i pensar que el teu cervell crearà mons meravellosos que l'endemà no aconseguiré recordar, o potser, sorgiran nous versos que hauré d'escriure de matinada per no oblidar-les al matí, Qui sap! Potser algun dia hi haurà algú que em llegirà aquestes paraules i se sentirà identificat amb cadascuna d'elles.
Tal vegada la millor solució seria tornar a escriure en aquest primer blog i deixar tots aquests mots publicats, tot esperant que serveixi d'escalf a una altra persona que també senti el mateix. No sé què pensar de tot plegat, ni tampoc sé si ho hauria de fer.
